login
Inicia sessió

register
Registra't

Coses que mai arribaré a dir-te

Per tu, també

Et demano perdó per les coses que no et vaig donar, no et faré somriure. Només volia envellir al teu costat perquè poguéssim riure veient com se'ns arrugava el cos, junts fins al final, al llac del nostre quadre. Es troben a faltar moltes coses, llibres, migdiades, petons, discussions, les hem tingut bones ...

Gràcies per això, gràcies per cada detall, gràcies per ser algú de qui sempre he estat orgullós, pel teu coratge, per la teva dolçor, per lo maco que has estat, perquè sempre t'he volgut acariciar... Ets la meva vida...

Et demano perdó per les vegades que t'he fallat, especialment per aquesta ...

Les bones persones acaben a l'infern perquè no saben perdonar a si mateixes. Jo no puc, però et perdono a tu... perquè ets tan meravellós que una dona preferiria l'infern al cel només per estar amb tu..

Comentaris (2)13-12-2013 13:49:13

Per tu

Si no hagués estat per els teus ulls, per la teva forma en que hem miraves, no hauria passat res. O potser sí. Però hauria passat a algú altre. Ens havíem assegut a un banc... <<No, basta. No tornaré a explicar-te com ens vam conèixer, si mes no, parlaré dels records. Aquells que s’esvaneixen quan en tenim de nous. No hi ha mai un perquè per a un record. Arriba de sobte, així, sense demanar permís, i no saps mai quan se n’anirà. Només forma part del passat, i també del nostre present.>>

(30/07/2009) - Encara no sé si ell és la persona amb la que vull estar sempre, però aquet mes que ja portem ha estat el mes bonic de tots els que he viscut fins ara. M’ha ensenyat coses i sobretot es que Ernesto no porta h. Hem tingut els nostres moments, hem conegut persones, i es ha passat de tot, suposo que encara ens queda perquè ens passi. Però... perquè no deixo de pensar en ell?

(31/08/2009) - Vint dies sense un petó, sense una abraçada de les seves. Vint dies sense veure’l. Vint dies sense sentir la seva olor, sense tocar les seves mans. Vint dies... Es passa malament quan tens ganes d’estar amb ell però saps que no pots, quan el trobes a faltar, quan t’envia un missatge que posa: “t’estimo”... Però ja sé perquè el penso. El penso perquè m’ha fet experimentar un nou sentiment, cosa que ningú m’ha fet sentir, només ell, es estrany, però m’encanta. Es especial. Increïble. Al·lucinant. Es amor com n’hi ha pocs, n’estic segura. Si es amor, tothom m’ho diu. “Aquet noi t’ha donat fort eh!”. L’estimo, això es tot.

(30/09/2009) - Crec que mai hagués pensat que arribaria aquet moment. Els dos al mateix institut. El mateix horari, compartint esport. Veure’l al matí amb un somriure d’orella a orella esperant-me al pavelló, i donar-me un petó de bon dia. Es com estar a les estrelles... Ha passat el meu aniversari, el primer de tots que el passo amb ell. I espero que no sigui l’últim.

Els tres primers mesos que vam passar junts. Que maco. Dos persones unides per un mateix sentiment. Feliços. Alegres. Amb diferents pensaments. Orgullosos. Però m’agrada. M’agrada veure’l, millor dit, m’agrada veure’t fent el burro, flipan-te i dient mentides. Si, m’agrada, pel simple fet de que estàs feliç, potser perquè et faig feliç, o això intento. Mai t’he dit perquè un petit somriure se’m dibuixa a la cara , mentre m’estàs donant un petó. I sempre dius, -Jope Alba, de que rius?- Pot ser mai he tingut el valor de dir-ho. Recordes les tardes d’estiu quan callàvem durant uns minuts? Quan havíem agafat confiança. Hem miraves al ulls sense separar la teva cara de la meva, respirant l’aire que tu expulsaves. Aquell moment els meus dits passaven per sobre del teu llavi, aquet llaviot que tens que hem trona boja, fent un carícia, es dibuixava un somriure en els meus. Era un moment bonic, com d’altres, però excitava la forma en que te’ls tocava. Suau. A poc a poc. Lent. Massa lent. Tornava a mirar-te als ulls. Tornaves a fer-me un petó. Intens. Calorós, sota aquell arbre. M’agafaves fort. Ja ho saps, ja saps perquè ric mentre ens donem un petó. Això es tot. Simple. No hi ha mes. M’encantes.

Un dia. Millor dit, el dia. El dia que somiava des de que en tenia uns anys menys. El que tenia por que arribés. Molta por. Necessitava estar segura, però sabia que arribaria un moment en que un petó deixaria de ser el final per convertir-se e el principi. Quan estigues preparada però arribaria aquell moment. Aquell vint-i-sis, dissabte a la nit. Vaig perdre la noció del temps. Només desitjava tenir-te al costat, sentir el teu cos. Els meus pits tocant la teva pell de gallina. La llum apagada tapava les cares ruboritzades, vermelles, enceses per el moment. Només podia veure els teus ulls il·luminats per la llum del carrer. Brillant. Amb una expressió a la mirada tant tendre com aquella nit. Vas començar a donar-me petons pel coll, per la boca, tornaves a pujar tocant-me l’orella, molt suau. Ja estàvem. Sense saber com ens vam unir. Érem un. Ja era hora, s’han conegut. Tant de temps dient-se les bones nits i encara no es coneixien. (Qui estàs pensant?) Just a la fusta. En Joanot i l’Albondi per fi es coneixen. Aquella nit no va ser com qualsevol altre, t’ho juro. Aquella nit... Vaig acabar de enamorar-me de tu.

Divendres 23 d’Abril del 2010.

Comentaris (0)18-03-2013 22:35:41